La llegenda de Navaixes

Navaixes és un municipi de la Comunitat Valenciana situat en la província de Castelló, en la comarca de l’Alt Palància. El Salt de la Núvia està format per la cascada del Braçal, un impressionant salt d’aigua de 30 metres, situat en el riu Palància. Aquesta llegenda me l’ha contada mon pare i a ell se la va contar son pare i així ha passat de generació en generació, ja que mon pare sempre ha viscut en Navaixes i anava tots els diumenges a banyar-se al Salt de la Núvia.

 

Per la meua part, aquesta llegenda va arribar a mi perquè quan era xicoteta i encara hui, la meua família i jo passaven alguns dies d'estiu en Navaixes. Un dia li vaig preguntar a ma mare que perquè s'anomenava salt de la núvia; la dona que tenia una idea general però que no es sabia la història tal com és, em va dir que la pròxima vegada que tornarem me la contaria. Al arribar a casa, es posa a buscar informació i quan vam tornar, dies o mesos més tard, em va contar aquesta llegenda. És curiós que Jenni i jo compartim aquesta història encara que no compartim cap connexió en Navaixes.

 

Aquesta celebració es realitzava abans de consumar el matrimoni. Era doncs quan les parelles devien anar al lloc ubicat baix la cascada del Brazal, i en aquell paratge, on més es estrenyia el riu, per allí on la pedra ofereix el seu color plomís baix les estreles, la xicota tractaria de creuar d'un salt a la rialla oposada, baix l'atenta mirada dels allí presents. Si ho aconseguia sense cap problema la parella tindria gran felicitat i proliferació en el seu futur matrimoni, i, d’aquesta manera, es tenia constància que la jove volia fidelment al seu nóvio; més si no podia saltar, el matrimoni es considerava irrealitzable o desgraciat, de forma que els promesos devien trencar el seu compromís i relació.

 

Un dia qualsevol, una jove parella baixaren radiants d’alegria a demostrar davant de tot el món que s’amaven. Sabien a la pressió que estaven sotmesos en ser observats per tanta gent, però ells estaven disposats a demostrar que aquella absurda tradició no era més que una ximpleria que no anava a condicionar el seu amor. 

 

Però tampoc estaven disposats a què els seus veïns, amb els quals tenien una gran relació i que sabien quant es volien, s'enfadaren per no realitzar la prova que en un principi pareixia inofensiva i que tenia una tradició que des de temps molt remots la practicaven les parelles de Navaixes.

 

Fitxada la data, com cada volta, la gent esperava el salt amb impaciència. Tots dos enamorats pensaven i murmuraven el mateix, però la xica de cabells daurats i els ulls de color mel, no estava disposada a què el riu li arravatés el seu apreciat tresor, el jove de pell morena i ulls verds del qual estava enamorada i sentia pura passió. 

Encara que estava nerviosa se separà del seu amat i, per fí, es disposà a saltar. Va agafar corredissa i quan estava a punt de donar el salt, en el moment de tomar impuls, el seu peu va relliscari va caure al riu.

 

El jove, en un impuls d'amor, es va tirar al riu per a tractar de rescatar- la del potent remolí que s’havia format i que segurament, era una mort assegurada. Per més intents que va fer el xic, l'aigua se'ls va portar a tots dos. Els seus joves cossos van aparèixer riu avall entrellaçats.

 

Aquella terrorífica tragèdia va fer que es reflexionaren de la validesa o no d’aquella tradició. L'opinió general va ser que si es seguia amb aquella tradició, podrien haver-hi més desgracies que alegries; es va acordar dinamitar el pas estret perquè en el futur ningú pogués fer un salt d’aquelles característiques.

 

Encara hui, es conta que en les nits de Lluna Plena, quan les cuques de llum ballen en el firmament, pel vall s'escolten les veus i els laments dels enamorats. Llavors, la Cascada del Braçal plora la seva perduda, i el riu es converteix en el mant blanc i pur de la núvia, que acollia amb tendresa al seu amant convertit en pedra.